Per a banda simfònica, gravacions de camp i electròniques, 2025
Un recorregut sonor per la Galícia de Dorothé Schubarth a través dels seus arxius
(Durada 10′)
Picc., Fl., Ob., C.I., 2 Fgts./Req. Mib., Cl. I Sib., Cl. II Sib., Cl. III Sib., Cl.B. Sib./S. Sopr. Sib., S. Alto Mib., 2 S. Ten. Sib., S. Bar. Mib./4 Tpes. Fa, 3 Tpns. Sib., 2 Flisc. Sib., 2 Trbs. Ten., Trb. B., 2 Bomb. Do, 2 Tubes/Timb., 4 Perc. (Cròtals [arquet i baqueta], triangle, caixa xinesa, caixa, plats de xoc, lira, tom greu, tam-tam, vibràfon, campana tubular en re bemoll, plat suspès, plat suspès amb cadena [sizzle], bombo)/Contrabaix
Obra estrenada per la Banda Municipal de Bilbao el 2 de març de 2025.
As marxes és una obra que traça un recorregut sonor per les recopilacions que l’etnomusicòloga Dorothé Schubarth va realitzar a Galícia. Nascuda a Basilea el 1944, va recórrer el territori gallec entre 1978 i 1983, i el fruit del seu treball es va publicar al Cancioneiro Popular Galego, amb la col·laboració d’Antón Santamarina.
La generositat d’aquesta dona va fer possible que, a dia d’avui, tinguem accés a una manera de cantar, tocar i entendre el món que estava desapareixent en aquella època.
El març de 1980, Schubarth va visitar Vila da Igrexa, a Cerceda, i també el lloc de Mens, a Malpica. Només 45 quilòmetres separen un indret de l’altre, però en les gravacions realitzades es pot percebre perfectament que es tractava de músiques vives i canviants. Una mateixa melodia pot tenir una lletra completament diferent, variacions en l’ornamentació, en el dibuix melòdic i fins i tot en el ritme o en l’acompanyament. La manera de cantar i tocar de l’Adolfina i la Rosa Casás a Cerceda és diferent de la de l’Asunción Garrido, la Manuela i la Teresa Lema a Malpica.
Aquest pòsit, aquesta autenticitat i flexibilitat de la música, és el que evoca el nom As marxes: els límits de la interpretació musical que no es poden reflectir en una partitura amb notació clàssica occidental, però que són presents en la tradició. El títol també fa referència a unes músiques, tradicions i formes d’entendre el món que van quedar relegades a un segon pla amb la migració de la població de les aldees cap a les ciutats. As marxes reivindica el valor del patrimoni immaterial de la perifèria de la perifèria europea, músiques creades lluny dels eixos de l’alta cultura.
A l’obra escoltem les veus i les panderetes d’aquestes cinc dones (nascudes entre 1912 i 1924) gràcies a l’ús dels arxius sonors. També es perceben les imperfeccions de les gravacions, amb els seus sorolls, cops, clics de les cintes i fins i tot sons propis de la cuina i de l’entorn on van ser enregistrades. A més, hi són presents les converses entre les informants i la Dorothé: repetint i aclarint coples o simplement rient i gaudint. És una recreació sonora del que la suïssa va viure a les cases de tota Galícia, compartint moments amb centenars de persones anònimes que van conservar aquest patrimoni immaterial.
45 anys separen les gravacions seleccionades per a aquesta obra de la seva estrena: del març de 1980 a Vila da Igrexa i Mens al març de 2025 al Palau Euskalduna de Bilbao, amb la interpretació de la Banda Municipal de Música de Bilbao. Aquesta estrena coincideix amb l’homenatge que la Reial Acadèmia Gallega ret a les cantareiras i a la poesia popular oral pel Día das Letras Galegas 2025. L’Adolfina i la Rosa Casás, l’Eva Castiñeira, la Prudencia, l’Asunción Garrido i la Manuela Lema són les cares visibles d’aquest homenatge al tresor patrimonial col·lectiu: la música.
L’elecció de la formació que acompanya aquesta obra no és casual. Les bandes populars de música també formen part de la tradició i de la societat gallega, sempre presents a les nostres festes i revetlles. Així, As marxes uneix dues peces fonamentals de la nostra cultura popular: les cantareiras i les bandes de música.
Amb la col·laboració de la Secretaría Xeral de Política Lingüística.
Els materials sonors inclosos en aquest treball es publiquen per cortesia de l’Arxiu del Patrimoni Oral de la Identitat (Institut d’Estudis de les Identitats del Museu del Poble Galleg), on s’emmagatzema el fons Schubarth-Santamarina al qual pertanyen les gravacions.
Un recorregut sonor per la Galícia de Dorothé Schubarth a través dels seus arxius
(Durada 10′)
Picc., Fl., Ob., C.I., 2 Fgts./Req. Mib., Cl. I Sib., Cl. II Sib., Cl. III Sib., Cl.B. Sib./S. Sopr. Sib., S. Alto Mib., 2 S. Ten. Sib., S. Bar. Mib./4 Tpes. Fa, 3 Tpns. Sib., 2 Flisc. Sib., 2 Trbs. Ten., Trb. B., 2 Bomb. Do, 2 Tubes/Timb., 4 Perc. (Cròtals [arquet i baqueta], triangle, caixa xinesa, caixa, plats de xoc, lira, tom greu, tam-tam, vibràfon, campana tubular en re bemoll, plat suspès, plat suspès amb cadena [sizzle], bombo)/Contrabaix
Obra estrenada per la Banda Municipal de Bilbao el 2 de març de 2025.
As marxes és una obra que traça un recorregut sonor per les recopilacions que l’etnomusicòloga Dorothé Schubarth va realitzar a Galícia. Nascuda a Basilea el 1944, va recórrer el territori gallec entre 1978 i 1983, i el fruit del seu treball es va publicar al Cancioneiro Popular Galego, amb la col·laboració d’Antón Santamarina.
La generositat d’aquesta dona va fer possible que, a dia d’avui, tinguem accés a una manera de cantar, tocar i entendre el món que estava desapareixent en aquella època.
El març de 1980, Schubarth va visitar Vila da Igrexa, a Cerceda, i també el lloc de Mens, a Malpica. Només 45 quilòmetres separen un indret de l’altre, però en les gravacions realitzades es pot percebre perfectament que es tractava de músiques vives i canviants. Una mateixa melodia pot tenir una lletra completament diferent, variacions en l’ornamentació, en el dibuix melòdic i fins i tot en el ritme o en l’acompanyament. La manera de cantar i tocar de l’Adolfina i la Rosa Casás a Cerceda és diferent de la de l’Asunción Garrido, la Manuela i la Teresa Lema a Malpica.
Aquest pòsit, aquesta autenticitat i flexibilitat de la música, és el que evoca el nom As marxes: els límits de la interpretació musical que no es poden reflectir en una partitura amb notació clàssica occidental, però que són presents en la tradició. El títol també fa referència a unes músiques, tradicions i formes d’entendre el món que van quedar relegades a un segon pla amb la migració de la població de les aldees cap a les ciutats. As marxes reivindica el valor del patrimoni immaterial de la perifèria de la perifèria europea, músiques creades lluny dels eixos de l’alta cultura.
A l’obra escoltem les veus i les panderetes d’aquestes cinc dones (nascudes entre 1912 i 1924) gràcies a l’ús dels arxius sonors. També es perceben les imperfeccions de les gravacions, amb els seus sorolls, cops, clics de les cintes i fins i tot sons propis de la cuina i de l’entorn on van ser enregistrades. A més, hi són presents les converses entre les informants i la Dorothé: repetint i aclarint coples o simplement rient i gaudint. És una recreació sonora del que la suïssa va viure a les cases de tota Galícia, compartint moments amb centenars de persones anònimes que van conservar aquest patrimoni immaterial.
45 anys separen les gravacions seleccionades per a aquesta obra de la seva estrena: del març de 1980 a Vila da Igrexa i Mens al març de 2025 al Palau Euskalduna de Bilbao, amb la interpretació de la Banda Municipal de Música de Bilbao. Aquesta estrena coincideix amb l’homenatge que la Reial Acadèmia Gallega ret a les cantareiras i a la poesia popular oral pel Día das Letras Galegas 2025. L’Adolfina i la Rosa Casás, l’Eva Castiñeira, la Prudencia, l’Asunción Garrido i la Manuela Lema són les cares visibles d’aquest homenatge al tresor patrimonial col·lectiu: la música.
L’elecció de la formació que acompanya aquesta obra no és casual. Les bandes populars de música també formen part de la tradició i de la societat gallega, sempre presents a les nostres festes i revetlles. Així, As marxes uneix dues peces fonamentals de la nostra cultura popular: les cantareiras i les bandes de música.
Amb la col·laboració de la Secretaría Xeral de Política Lingüística.
Els materials sonors inclosos en aquest treball es publiquen per cortesia de l’Arxiu del Patrimoni Oral de la Identitat (Institut d’Estudis de les Identitats del Museu del Poble Galleg), on s’emmagatzema el fons Schubarth-Santamarina al qual pertanyen les gravacions.
