Per a violí sol i electròniques, 2026
A la memòria de Florencio “o Cego dos Vilares”
(Durada 5’25”)
Obra estrenada per Florian Vlashi el 30 de setembre de 2026 al Centro Cultural Gabriel García Márquez de Bogotá, Colombia.
A Fontaneira 1981 neix d’un suggeriment del violinista albanès Florian Vlashi: escriure una petita obra per a violí sol. Després de l’experiència de treballar amb arxius sonors de la tradició gallega en obres com Faramontaos 1952 i As marxes, vaig tenir clar que volia partir de la música de Florencio López Fernández, conegut com «o Cego dos Vilares».
Florencio va ser un violinista i cantant cec que durant dècades va recórrer les fires i els pobles de la muntanya de Lugo. La seva manera de tocar, tan personal i reconeixible, continua present en la música de tota una generació de violinistes gallecs. Per a aquesta obra em vaig centrar en els enregistraments que Dorothé Schubarth i Antón Santamarina li van fer a A Fontaneira el 1981.
En escoltar-los amb detall, em va interessar especialment tot allò relacionat amb els aspectes tècnics que li donen aquest so característic: els moviments de l’arc, les ornamentacions, les cordes a l’aire i els petits gestos amb què Florencio comença i acaba les seves interpretacions. Abans de tocar, de vegades sembla repassar l’afinació o enllaçar unes notes a manera de preludi. Aquests gestos apareixen, per exemple, als compassos 37 i 39; el compàs 43 transcriu una de les seves frases d’entrada. En acabar, acostuma a passar l’arc per les quatre cordes, de greu a agut, col·locant un dit a la primera per formar l’acord sol-re-la-sol. Aquesta mena de signatura es pot escoltar a l’anacrusi del compàs 110 i al final de l’obra.
En els enregistraments escollits, les cordes del violí sonen un semitò per sota de l’afinació habitual: fa♯-do♯-sol♯-re♯. Vaig decidir mantenir aquesta scordatura perquè forma part del so concret de les interpretacions de les quals neix la peça. El violí adquireix així un color una mica més greu i menys brillant.
A partir de petits fragments de les seves frases musicals, vaig retallar, combinar i transformar els gestos de Florencio per crear nous materials. L’obra s’organitza en tres parts, Adagio – Allegro – Andante. A la primera i a l’última, els sons legato i sul ponticello evoquen el record de les seves interpretacions des d’un lloc abstracte i oníric. La secció central reuneix els materials en una música ràpida i virtuosa, dominada per l’staccato i pels cops d’arc secs. Els compassos irregulars de l’obra provenen de la transcripció rítmica precisa dels passatges escollits. Al llarg de la peça també apareixen petits pizzicati amb la mà esquerra i les dobles cordes a l’aire tan característiques de la seva manera de tocar.
A la secció final de l’obra modulem mig to amunt, creant una sensació de calma, i apareixen a l’electrònica una sèrie d’harmonies que ens transmeten aquesta sensació d’enyorança, de record d’un passat que ja no és entre nosaltres, però que alhora ens acompanya per continuar creant des de la contemporaneïtat i mirant sempre cap al futur.
L’electrònica de l’obra es va crear a partir de petites mostres d’àudio dels violins del mateix Florencio, i també hi podem escoltar les seves converses amb Dorothé Schubarth i Antón Santamarina durant el treball de recollida.
L’obra està dedicada al company Florian Vlashi. Va ser escrita el 2026, any en què es compleixen quaranta anys de la mort de Florencio i en què jo també faig quaranta anys. La seva estrena es va programar el 30 de setembre al Centro Cultural Gabriel García Márquez de Bogotà, Colombia.
Els materials sonors inclosos en aquest treball es publiquen per cortesia de l’Arxiu del Patrimoni Oral de la Identitat (Institut d’Estudis de les Identitats del Museu del Poble Galleg), on s’emmagatzema el fons Schubarth-Santamarina al qual pertanyen les gravacions.
A la memòria de Florencio “o Cego dos Vilares”
(Durada 5’25”)
Obra estrenada per Florian Vlashi el 30 de setembre de 2026 al Centro Cultural Gabriel García Márquez de Bogotá, Colombia.
A Fontaneira 1981 neix d’un suggeriment del violinista albanès Florian Vlashi: escriure una petita obra per a violí sol. Després de l’experiència de treballar amb arxius sonors de la tradició gallega en obres com Faramontaos 1952 i As marxes, vaig tenir clar que volia partir de la música de Florencio López Fernández, conegut com «o Cego dos Vilares».
Florencio va ser un violinista i cantant cec que durant dècades va recórrer les fires i els pobles de la muntanya de Lugo. La seva manera de tocar, tan personal i reconeixible, continua present en la música de tota una generació de violinistes gallecs. Per a aquesta obra em vaig centrar en els enregistraments que Dorothé Schubarth i Antón Santamarina li van fer a A Fontaneira el 1981.
En escoltar-los amb detall, em va interessar especialment tot allò relacionat amb els aspectes tècnics que li donen aquest so característic: els moviments de l’arc, les ornamentacions, les cordes a l’aire i els petits gestos amb què Florencio comença i acaba les seves interpretacions. Abans de tocar, de vegades sembla repassar l’afinació o enllaçar unes notes a manera de preludi. Aquests gestos apareixen, per exemple, als compassos 37 i 39; el compàs 43 transcriu una de les seves frases d’entrada. En acabar, acostuma a passar l’arc per les quatre cordes, de greu a agut, col·locant un dit a la primera per formar l’acord sol-re-la-sol. Aquesta mena de signatura es pot escoltar a l’anacrusi del compàs 110 i al final de l’obra.
En els enregistraments escollits, les cordes del violí sonen un semitò per sota de l’afinació habitual: fa♯-do♯-sol♯-re♯. Vaig decidir mantenir aquesta scordatura perquè forma part del so concret de les interpretacions de les quals neix la peça. El violí adquireix així un color una mica més greu i menys brillant.
A partir de petits fragments de les seves frases musicals, vaig retallar, combinar i transformar els gestos de Florencio per crear nous materials. L’obra s’organitza en tres parts, Adagio – Allegro – Andante. A la primera i a l’última, els sons legato i sul ponticello evoquen el record de les seves interpretacions des d’un lloc abstracte i oníric. La secció central reuneix els materials en una música ràpida i virtuosa, dominada per l’staccato i pels cops d’arc secs. Els compassos irregulars de l’obra provenen de la transcripció rítmica precisa dels passatges escollits. Al llarg de la peça també apareixen petits pizzicati amb la mà esquerra i les dobles cordes a l’aire tan característiques de la seva manera de tocar.
A la secció final de l’obra modulem mig to amunt, creant una sensació de calma, i apareixen a l’electrònica una sèrie d’harmonies que ens transmeten aquesta sensació d’enyorança, de record d’un passat que ja no és entre nosaltres, però que alhora ens acompanya per continuar creant des de la contemporaneïtat i mirant sempre cap al futur.
L’electrònica de l’obra es va crear a partir de petites mostres d’àudio dels violins del mateix Florencio, i també hi podem escoltar les seves converses amb Dorothé Schubarth i Antón Santamarina durant el treball de recollida.
L’obra està dedicada al company Florian Vlashi. Va ser escrita el 2026, any en què es compleixen quaranta anys de la mort de Florencio i en què jo també faig quaranta anys. La seva estrena es va programar el 30 de setembre al Centro Cultural Gabriel García Márquez de Bogotà, Colombia.
Els materials sonors inclosos en aquest treball es publiquen per cortesia de l’Arxiu del Patrimoni Oral de la Identitat (Institut d’Estudis de les Identitats del Museu del Poble Galleg), on s’emmagatzema el fons Schubarth-Santamarina al qual pertanyen les gravacions.
